El Quattrocento és un dels períodes més importants del panorama artístic europeu . Es situa al llarg de tot el segle XV i és el bressol del Renaixement. En la Itàlia no unificada d’este segle l’art, la dansa o la música representaven una obstentació del poder dels gobernants davant altres regions. Així a la cort del Magnànim a Nàpols hi estigueren els millors músics i teòrics musicals aragonesos o flamencs de l’època (Oriola o Tinctoris), es va viure un renàixer del teatre antic (Sannazaro o Cariteo) i també de la dansa (Doménico di Piacenza o Antonio Cornazano), on amb els primers tractats de ball es cercava una concepció humanista i neoplatònica de la dansa com una manifestació demostrativa dels moviments de l'esperit. Moltes vegades els prínceps i cortesans eren al mateix temps actors, músics o ballarins en les representacions o farses. Així trobem a les corts italianes del segle XV, entre elles l’aragonesa, el gresol perfecte on floreix la cultura de l'humanisme.